LI HO VAIG EXPLICAR AMB TOTS ELS DETALLS, perquè no
hi havia de passar mai per aquella drecera. De debò que m’ hi vaig escarrassar i, el que és més bo del cas, és que ell em deia a tot que sí, que jo tenia tota la raó del món i que estava clar que no faria res per passar-hi.
Vés per on, però, aquell primer de juny hi va passar. Abans s’ho va mirar atentament, a una banda i a l’ altra. Va intentar fitar l’horitzó dels seus ulls amb un esguard d’ aquells entre entremaliat, enjogassat i poca-solta-que-ara-vinc. Ara, més seriós, com pesant les conseqüències d’aquell seu peu esquerre que ja despuntava del dret a punt de fer el primer pas. No, no -va pensar. Només va ser un moment. De sobte, el motor de la seva carrosseria de pell bruna amb taques fluorescents –per culpa sobretot que es banyava sovint en aquella platja on es suposa que desemboca un dels rius amb més concentrats, tòxics i radioactius que et puguis imaginar –va avançar fins a unes cinc passes decidit, aturant-se de nou, com si hagués estat una marxa atlètica d’ aquelles d’ aqui-t’ espero-si-m’ empaites. Les cames li feien figa, de fet, no estava massa acostumat als llargs recorreguts i a l’esforç físic. I, a més a més, el vent esbojarrat s’ havia aixecat tot d’una i el feia omplia d’ aire sec i concentrat, donant la sensació que es descosiria per totes bandes i que els botons sortirien disparat per caure sota un pi blanc o un tamariu.
De fet, a ell tan se li’ n fumia què eren aquells arbres o el sotabosc atapeït d’ arbusts adaptats a l’ aridesa del clima de
No us penséssiu pas que havia avançat molt més. Es va ajupir per cordar-se el cordó, el cordonet esfilagarssat de la sabata. Ho va fer lentament, com tot, com si s’ho pensés deu mil vegades. I, de fet, era així, s’ ho rumiava tot meticulosament, ho esmicolava a trossets petits i llavors ho reconstruïa i endabades ho tornava a desfer només pel plaer de reconstruir-ho de nou. Quan es va asseure en una roca grisosa s’adonà que el terra era de sorra i amb el dit índex de la mà esquerre... Era la seva mà forta, l’ esquerra. De tota la vida a casa seva li havien volgut fer canviar aquest mal costum i li lligaven la mà al darrera –com a tants pilons de nens els va passar- perquè mengés amb la dreta i escrivís amb la dreta. Si la cosa hagués prosperat no sé què hauria estat d’ aquest nen; s’ havia aprimat tres quilos i encara quan tenia set anys no sabia escriure, això sí, la lectura la duia bé; com que per llegir no li calia la mà engavanyada, només era qüestió de passar la pàgina amb la dreta sense gens d’ esforç, es va acostumar a fer-ho d’ aquesta manera... Ja m’ he perdut. Com us deia, amb el dit índex de la mà esquerra va fer una línia horitzontal que amb una esbufegada de vent s’ esborrà del tot. La va fer de nou amb un tronc llargarut i prim que va trobar. Contemplava la línia del terra absort, absent d’ aquella selva d’ arbres i vegetació saborosa de verds i grocs de ginesta, de lila de romaní i farigola, de pins encara amb pinyes mig obertes i seques. Aquella ratlla dibuixada el turmentava de bon començament però, a poc a poc, li va anar entrant una placidesa suau –d’ aquelles que neixen de l’ observació serena-, en cap moment desclavà la seva mirada negra lluent i hipnotizada del clot que cada cop resseguia amb més força perquè, si es descuidava, el vent li des feia en un no res , el treball d’ hores i hores. Es va aixecar i s’encaminà a la vorera on hi havia unes pedres que va col.locar de forma i manera que emparaven aquella infinita línia de sorra ensucrada dels espetecs de la tramuntana. L’ invent va funcionar. Es va ajaure, sempre darrera la línia, com si pensés per un moment que si la passava o saltava a l’ altra banda es trencaria l’ encanteri d’ un gran descobriment. L’ encobria. Recolzà el cap en un piló que va preparar a consciència com si fos un coixí i, tan llarg com era, s’ hi va quedar una nit per incorporar-se l’ endemà i veure que la ratlla era allà, terriblement sencera. Ell s’ adonà que els granets de sorra, petitíssims, l’ un prop de l’altre, feien un món perfecte d’harmonia. Li venien a la memòria velles melodies dels Rollings Stones o dels Beach Boys, i sense anar tant lluny, d’ en Ramon Muntaner amb les seves “...Veus de lluna i celobert, ara ens criden a sopar...”. Tenia gana, però es quedava igualment immòbil com si aquell fos el seu univers i ara no en pogués escapar. Va preparar de nou el seu coixí i es disposà a estirar-se i com que feia una mica de fresca s’ anava tapant amb un llençol de sorra –com quan era petit, i a la platja, els amiguets amb pales i galledes preparaven un gran forat i el deixaven allà, aleshores, havia de cridar a la mare perquè només li sortia el cap i no tenia a prou força per sortir d’ aquell cau fet a consciència, i recordava perfectament una cosa: mentre ell quedava atrapat, els altres nens, avorrits, se n’anaven a jugar a pilota o a fer castells arran de mar. L’ endemà d’ aquests fets no es va aixecar. Badallava constantment i contemplava la línia del terra que ara travessaven una filera de formigues negres de caps vermells i boteruts. La tramuntana enllaçava els grans de sorra damunt seu fent una crosta amb la humitat de la matinada. Ara sí que s’ adonava, ajagut com estava, del moviment de les fulles dels arbres; li arribava de tant en tant una olor afalagadora de farigola o un esquitx de mar. Notava aquell gust salat als llavis molsuts i li feia mal perquè tenia els llavis ressecs de no haver begut res líquid des que es trobava allà dalt. La crosta prosperava i es feia més i més compacta fins que ell va esdevenir una línia paral.lela d’ aquella que havia traçat, més perfecta, més nítida. Els ulls conservaven la certesa de la vida i de la pau absorbida en la natura, a glops, pel fet d’ aturar-s’hi sense presses. Amb el temps el seu cos es va quedar recobert completament de sorra i com que ell no hi podia fer res perquè havia perdut la facultat de moure’s dintre d’ aquella cuirassa consistent, va confondre’s amb el camí que mena cap a Cala Farriola, el dels Penya-segats que cauen fins a adormir-se en la mar transparent d’ un somni.
Assumpció Costals, publicat.
